RI.1. Inflació i distribució de la renda: claus per a l’anàlisi de la inflació del 2021 a l’actualitat.

La inflació es defineix com un augment generalitzat i sostingut dels preus «nominals», és a dir, expressats en unitats monetàries. Normalment, fa referència als preus dels béns i serveis, com en el cas de l’IPC, que mesura els preus d’una cistella de consum estàndard, i del deflactor del PIB, que captura els preus de la producció d’un país.

Atès que el preu pagat per un bé, servei o actiu físic per part d’una persona o institució té sempre com a contrapartida l’ingrés per a una altra, i que els diferents preus no creixen al mateix ritme, la inflació implica una redistribució de la renda real entre grups socials. Per tant, genera guanyadors i perdedors en termes de poder adquisitiu i és precisament aquest aspecte el que s’analitza en la monografia: la relació entre la inflació i el conflicte distributiu per a l’apropiació de l’excedent social.

L’anàlisi aborda tres fases: l’acceleració de la inflació des de principis del 2021 fins a mitjan 2022; la desacceleració posterior durant un any i l’estabilització fins a l’actualitat, tant a Espanya com a les Illes Balears. Aquesta dinàmica s’explica per causes principals compartides i es pot extrapolar a la resta de la zona euro i de la Unió Europea.

La inflació ha portat a un empobriment de les llars

L’acceleració de la inflació s’explica pel trencament de les cadenes globals de producció i el procés de friend-shoring, que conceptualment es pot assimilar a una regressió tecnològica que incrementa els preus. Més important encara va ser l’empitjorament brusc dels termes d’intercanvi internacionals, que van causar un empobriment domèstic. Pensam en el salt excepcional del preu de matèries primeres fonamentals que importam (com el gas, petroli, etc.) que les empreses van traslladar, segons el seu poder de mercat, als preus domèstics per protegir les taxes de benefici. A aquest impuls inicial als preus d’uns pocs sectors bàsics s’hi va afegir el subsegüent augment del preu de la resta per protegir també les seves taxes de benefici. Així doncs, l’empitjorament dels termes d’intercanvi es va propagar per tota l’estructura productiva de manera desigual entre sectors, generant el salt preus-preus de principis del 2021 fins a mitjan 2022.

Tot plegat no va desencadenar una espiral inflacionària perquè els salaris reals van caure fort i només han començat a recuperar lentament poder adquisitiu a partir de 2023. Per tant, la reducció dels costos salarials ha permès la desacceleració de la inflació des de finals del 2022, sense reduir els beneficis. 

A més, les administracions públiques (amb mesures com «l’excepció ibèrica» per contenir els preus de l’electricitat, les ajudes a les empreses i les transferències a les famílies més necessitades) han ajudat a atenuar la propagació dels augments de preus i evitar una caiguda més gran del poder adquisitiu de les llars, que també hagués pogut afegir pressió sobre els salaris. 

Advertim, finalment, que no hi ha cap consens sobre una possible taxa d’inflació òptima i que la influència del banc central sobre els preus és més aviat indirecta i a vegades contradictòria.