RII.1. Gènere, conciliació i mercat de treball: la Llei de conciliació laboral, personal i familiar a les Illes Balears

La conciliació és un dret, no un privilegi. La vida de les persones no pot girar exclusivament al voltant de la feina. Calen polítiques valentes que garanteixin drets, serveis i corresponsabilitat. Les dones continuen assumint les tasques de cura de manera desproporcionada. Aquesta situació és alhora conseqüència i causa d’un sistema de cura feminitzat, invisible i no remunerat. Aquesta responsabilitat excessiva en les cures està en l’origen de l’exclusió històrica de les dones del mercat laboral i de la vida pública, i ha generat desigualtats estructurals que encara avui persisteixen.

A les Illes Balears, la bretxa salarial és del 14,01 %, i la bretxa en la taxa d’ocupació entre dones i homes de 25 a 49 anys amb fills és d’11,73 punts. El 70 % de les persones inactives per dedicació a tasques de la llar són dones. Les dones ocupen el 37,56 % dels llocs directius i, com més alt és el càrrec, més baixa és la seva presència. La bretxa en les pensions contributives és del 30,62 %, i el 92,07 % de les dones amb contracte a temps parcial el tenen per motius de cura.

El projecte de llei de conciliació de les Illes Balears reconeix el dret a la conciliació i a la corresponsabilitat, amb el compromís d’impulsar canvis estructurals. El seu enfocament es basa en la planificació periòdica, l’elaboració d’un diagnòstic, la creació d’un sistema d’indicadors i la transversalització de la perspectiva de gènere. El text es troba en tràmit parlamentari.

El text no reflecteix prou l’enfocament de drets: no inclou compromisos concrets ni assignació pressupostària, ni especifica terminis, responsables ni mecanismes per garantir el compliment. No n’hi ha prou amb una llei simbòlica. Cal una mirada integral i estructural.

És imprescindible dotar econòmicament i amb recursos suficients les polítiques de conciliació i corresponsabilitat. Cal millorar i ampliar els serveis públics de cura (0-3, dependència, menjadors escolars…), professionalitzar i dignificar el treball de cures, establir permisos retribuïts, iguals i intransferibles, fomentar la coeducació i la formació corresponsable, garantir la inspecció del compliment empresarial i avaluar periòdicament les polítiques públiques.

Els plans d’igualtat només són obligatoris per a empreses de més de 50 persones treballadores. L’Estatut dels treballadors limita els drets de conciliació a les persones assalariades. La bretxa salarial és l’única regulada expressament i el contracte a temps parcial continua afectant principalment les dones.

És imprescindible una transposició efectiva de la Directiva 2019/1158. No es poden deixar en mans del desenvolupament normatiu posterior o de la voluntat empresarial qüestions fonamentals com les mesures de conciliació o el reforç dels serveis públics. Cal valentia i compromís institucional perquè la llei no sigui simbòlica, sinó transformadora.