L’habitatge s’ha consolidat com el principal problema social a Espanya i a les Illes Balears. Segons els baròmetres del CIS de principis de 2026, el 43,5% de la ciutadania el cita com el problema més greu del país, una xifra sense precedents que reflecteix la gravetat d’una situació que afecta especialment la població jove de 18 a 34 anys, per a la qual l’habitatge és ja la primera preocupació tant a escala col·lectiva com personal. I és que l’habitatge va molt més enllà de quatre parets: és l’espai on les persones construeixen els seus projectes de vida, teixeixen relacions afectives i comunitàries i troben refugi físic i emocional en un món inestable. Per això, la seva inaccessibilitat no és només un problema econòmic, sinó una crisi que erosiona drets fonamentals i compromet la capacitat de la població per arrelar-se, emancipar-se i desenvolupar-se.
Si s’analitzen els preus de compravenda, l’índex de preus de l’habitatge (IPH) a les Illes Balears va assolir els 195,1 punts el 2025, el valor més alt des de l’inici de la sèrie el 2008, amb un increment del 12,0% en un sol any. Des del 2015, el preu mitjà de l’habitatge —nous i de segona mà conjuntament— ha augmentat un 95,1% a les Balears, 15,2 punts per sobre del 79,9% espanyol. L’augment és encara més intens si es mira exclusivament l’habitatge nou: el seu IPH supera els 232 punts el 2025, cosa que significa que ha pujat un 132% des del 2015, més del doble. A això s’afegeix que el preu del sòl urbà ha assolit els 401,3 €/m² el 2025, el més alt de tot l’Estat i l’únic que supera els 300 €/m², condicionant estructuralment l’accessibilitat a l’habitatge ara i en el futur.
En el mercat del lloguer, les Balears lideren els preus de tot Espanya des del 2016 i, des del 2015, els preus han augmentat un 23,9% segons l’estadística experimental de l’INE, per sobre del 18,7% espanyol. La rigidesa de l’oferta i la competència del lloguer turístic agreugen una situació que afecta de manera especialment intensa els barris populars de Palma i municipis com Eivissa i Calvià, on els increments entre 2015 i 2022 van superar el 40%, molt per sobre de la inflació acumulada del període (16%).
Quant a les transaccions, el nombre de compravendes s’ha estabilitzat en 15.471 el 2025, pràcticament idèntic al de l’any anterior. No obstant, el valor mitjà per transacció ha escalat fins als 457.025 euros, 2,2 vegades la mitjana espanyola (210.630 euros). Un tret diferencial molt rellevant és que el 23% de les transaccions les realitzen no residents a Espanya —principalment estrangers que adquireixen segones residències—, la taxa més alta de tot l’Estat, cosa que intensifica la pressió sobre un mercat ja molt tens per a la població resident.
L’esforç per accedir a l’habitatge és el més elevat de tot Espanya: dedicant el 30% dels ingressos al pagament d’un habitatge, una llar balear necessitaria 61,4 anys per pagar-lo, enfront dels 30,6 de la mitjana estatal, menys de la meitat. D’altra banda, el 14,5% de les llars destinen més del 40% dels seus ingressos a l’habitatge, la taxa de sobreesforç més alta de l’Estat, que afecta de manera desproporcionada els joves (35,2%), les famílies monoparentals (41,3%) i els migrants de fora de la UE (42,5%). Tot plegat configura un escenari en què l’habitatge ha deixat de ser un dret assolible per a una part creixent de la població de les Illes Balears, amb conseqüències que van molt més enllà de l’economia i que afecten el teixit social, la convivència i els projectes de vida de generacions senceres.